Les nostres cançons


Katau íntim

sons viscuts i

algunes cançons d'amor

Digitals Pro (2014)



PARLANT D'AMOR

 
Diuen que el seu riure no té preu,
que dins els seus ulls hi neix un cel
verd com les ombres del mar.
Diuen que a la nit no hi té repòs,
i que dormint sols somnia llocs
que ens trobi aferrats
als records amb les mans plenes de plors,
se'n van a poc a poc.
Diuen que quan passeja al costat,
com més fort el sents més amagat,
cors que bateguen trencats.
Diuen que té el nom del molts colors
i que quan el veus tot queda fos,
enredant els instants
que ens passen per les mans plenes de flors,
que ens parlen poc a poc.
I es fan més grans,
com els infants jugant a mons,
que hem oblidat per tenir por al que diran,
vestits de gent normal
i gens d'amor.
Diuen que quan plora tapa el sol
i que dins cap lluna hi ha consol,
temps que ens crema vida avall.
Diuen que el desig l'estira tant
que quan vol fugir ja està fermat,
presoner d'un passat
dibuixat a les mans plenes de solcs,
que es marquen poc a poc.
I ens fa petits
com a les nits d'un hivern llarg,
tot somniant que ens despertam,
acaronats, d'amor parlam.

REGALA'M

A les nits que em visitaven vull cantar,
amagades dins rondalles de nin gran.
Quin preu tenen les rialles que he robat
a les penes que em voltaven dins les mans.
Dibuixant petits somriures vaig trobar
els estels que em convidaven a somiar.
Regala'm una mirada per guardar,
quan et cerqui i no et trobi per jugar.
Regala'm una paraula d’estimar,
estotjada dins l’arena vora el mar,
de poemes que s’encenen i se’n van,
creant núvols de tendresa que es desfan.
Molt bon dia tinguem tots i fins demà,
el camí que ve a cercar-me ja ha arribat.
Diu adéu a l’enyorança
de passes que el temps encalça,
mirant llunes amagades al calaix.
De la llum dels meus capvespres vull parlar,
el matí per la finestra ha guaitat.
Ens saluda amb l’esperança
que tinguem un bon viatge
I el cor ple de bategades d’estimar.
I el cor ple de bategades d’estimar...

VELL RECORD
 

La sort s'amagava dins un vell record,
que el temps estotjava jugant amb el sol.
La lluna ens cridava d'amagat del món,
són tantes vegades de fugir de jo.
No queden rialles al somni que vols.
Ja s'han mustiades esperant un brot,
de mirades tendres i nits de colors,
de cors que bateguen cercant els racons,
per fondre'ns dins l'aire que respiram tots dos.
La sort que cercava va arribar rient,
mirant-me a la cara, jugant amb el vent.
La sort que cercava va trobar-me a mi,
perdut caminava sense fer camí.
Camí que mirava sense veure res,
la boira ens tapava el teu viure fresc.
La sort que cercava em va despertar
i els dies que escric ja els puc somniar.
La sort que em tocava em va regalar
instants i paraules que no puc tornar.
És meva i m'agrada, no la puc triar.
La sent que em demana: quan tornaràs?
Per fondre's dins l'aigua que dibuixa la mar.
Juga amb la mar, juga amb el vent,
juga jugant a estar content.

 
BRUIXA NIT

Fugint de la boira, obrint encletxes,
qualsevol instant ens omple la vida.
La mirada estranya ens vol conèixer,
tot i que ella sap que sols somnia.
A vegades sent dolça enyorança
de records escrits mirant la lluna,
que juga i s’amaga amb la rialla
dels teus ull oberts a la nit bruixa.
Una estona estim d’acaronar-te,
estotjada en mans em que em dibuixen.
Un cor ple d’estels, la matinada
que obri el cel jugant a amagar pluja.
La mirada estranya ens acompanya,
somriu als camins que viatjant surten.
Li direm al temps que ens esperava,
que arribarem junts si el sol s’atura.


LA MAR D'AMOR

Avui que he sembrat un dia
perquè ens creixi dins la vida.
Deixau-lo, que el temps passegi el seu desig.
Que torni gran, que torni dolç,
que el dia que he sembrat
floreixi amb mil records.
Moltes llunes dibuixades
dins les nits, que amagades
esperen per jugar amb l'ombra dels matins.
Que venguin clars, que venguin sols,
que els matins pintaran
les nits amb mil colors.
Vaig guaitar per la finestra
dels somnis, que em deixà el vespre.
L'enyorança acaronava els meus sentits.
Que siguin francs, que siguin bons,
que els camins caminats
escriguin al meu cor.
Ahir vaig sembrar un dia
i vaig veure que creixia,
passejant temps, records i camins.
Era la mar, era d'amor,
el dia que he enyorat
l'he sembrat al meu cor.

 
SI POGUÉS


Buidaria de tristeses
els pensaments que et veig,
els ompliria amb les rialles
que juguen amb el temps.
Res no és trist,
només que ens aferram
als estels els dies clars
i al sol els vespres llargs.
Si pogués
canviar sols un instant,
l’angoixa que ens crema, vida,
Llevaria del teu pas.
Sembraria l’enyorança
amb somriures viatgers
i els camins de la nostàlgia,
amb la pau que el meu cor sent.
Res no és trist,
només un poc estrany,
si volem volar vivint
somnis de franc.
Si pogués
caminar al teu costat,
el camí passejaria
mig al cel mig dins la mar.
Res no és trist
quan parlam d’estimar.
Un cor ple de sentiments
no atura de bategar.
Si pogués
respirar el teu mirar,
si l’amor que em neix em mata,
vull morir-me estimant.
Si l’amor que em neix em mata,
vull morir-me estimant.


FADES

Del seu somriure n'aprendrem coses,
mira i camina com vols d'estel.
La mà s'allarga, toca la boira,
els ull pentinen el cel que veus.
Somnis d'imatges en blanc i negre,
per la mirada ja no hi passa el temps.
Fuig o s'amaga, la vull conèixer,
tanca la porta, diu que no hi és.
De tant en tant trobam penyores,
arraconades dins records
de nits tranquil·les, de nits fosques,
i ens persegueixen sentiments.
Els dies corren seguint la lluna,
la matinada s'omple d'aire fresc
i els horabaixes, cercant quimeres
trob les rialles perdudes al vent.
No n'hi ha gaire que es deixin veure,
guaiten per l'ombra dels pensaments.
Es dilueixen dins mars de sorra
que la nit guarda i es van perdent.
De tant en tant venen a veure'm
les fades que el destí ha triat
i m'alliberen de tristeses
que qualque dia, a dins ma vida,
que qualque dia... m'he trobat.


UN D'AQUESTS DIES

Un d'aquests dies que volten a l'inrevés
vull viatjar dins jo, desaparèixer un temps.
No puc tancar records, no puc somniar, fugir de jo.
I al carrer espera un aire nou,
mig de rialles, mig de plorar,
un d'aquests dies que no sé on vaig,
quin camí em crida, per anar cercant.
Un d'aquests dies, res d'important,
vaig cremant vida per no tornar gran.
No trob el meu racó, ni sé l'estel que brilla sol.
La fosca arriba d'amagat... i jo
quantes vegades vaig somniar,
és un d'aquests dies per tancar al calaix,
dins la penyora que em prendrà la mar
per les mentides que no sé escoltar.
Un d'aquests dies trist, sense vida,
sols queda l'ombra del que enyor,
i va passant... un d'aquests dies.









Històries de cataus  
Ona digital (2007)







JOCS JUGATS

Arriba amb el vent, volant pel terrat,
s’abraça als llençols, records de la llar.

Olor d’infantesa,

tresors amagats.

Temps passats,

jocs perduts... dins l’espai.


Comença un nou dia, no saps ben bé quan.

T’obris a la vida, penses que ja ets gran.

passió i misteri,

somiant ideals.

Temps vençuts,

jocs provats... amb les mans.


Viatja a correcuita, no el pots aturar.

De cop, de la vida ja has vist la meitat.

Mirall de dues cares,

ahir i demà.

Temps perduts,

jocs trobats... tan aviat.


Se’n va dins la boira d’un matí robat,

fet de la tendresa que ha forjat l’edat.

Records d’infantesa,

tresors retrobats.

Temps viscuts,

jocs jugats... amb els anys.




QUAN SIGUI GRAN 



Quan sigui gran vull ser petit,

per si no ho havia dit,

i veure el món per un forat.


Quan sigui gran vull créixer a dins

i que em tornin els matins

de dies que algú m’ha robat.


No vull ser un gran de plataformes,

de producció seguint les normes de control...


Quan sigui gran vull ser petit

i arrufar-me dins el llit,

si el fred m’agafa somiant.


Quan sigui gran vull néixer amb mi,

i que no em diguin quin camí

dibuixaré si hi vaig passant.


Amb el suport d’infraestructures,

tècnicament prenent mesures de control...


Sense cercar el suport genèric,

manipulant ressons mediàtics terminals...


Quan sigui gran vull ser petit,

i que em trobin adormit

a un núvol rient descansant.


Quan sigui gran vull jugar amb tu,

sense fer res, deixant-me dur,

pel camí que vaig caminant.


No vull ser un gran especialista,

codificat dins una llista numeral...




EN SECRET



Em digueren que digués tu què diries,

si diguessin que dirien el que has dit,

no hi ha lloc per aclarir la fantasia,

que imaginant-te dins núvols va sorgir.


Tu em dius que digui jo que et dirien,

si diguessis que t’he dit el que diran,

si hi ha un lloc per vestir-me amb l’alegria,

alenant bombolles d’aire sota el mar.


Del cap al cor,

del cor als ulls,

van i vénen mil idees.

Jugar amb foc,

nedar amb embulls,

què és real i què és quimera?


Dels ulls al mar,

del mar al cel,

no hi ha fi, no hi ha barreres.

Un poc d’humor,

un poc d’amor,

mirant, giren i es contemplen.


Jo t’he dit que diguis tu jo què diria,

si digués que has dit que sé el que diré

d’aquest lloc que compartim la nit i el dia,

si no vols no ho diguis tu, jo no ho diré.


Del cap al cor, 
del cor als ulls...

 




QUÈ T'ESTIMARIES MÉS?



I si et dic que t’estim ... què t’estimaries més,

que t’estimi amb una rialla,

o estimar-me tu un moment... del temps

que estotges dins la mirada

que m’agrada, quan véns

fent veure que ens trobam cara a cara

jo sent... bategar el cor

fins que m’omple a cada passa...

si tu véns.


I si et dic que t’estim... estimant-te jo ja tenc,

un núvol per aferrar-m’hi,

quan no sàpiga on ets.

Quan no et trobi a dins l’aire...

que respir a prop del teu,

i no em surtin les paraules

del cor ple de sentiments.


I si et dic que t’estim... les paraules que jo sé

no basten per expressar-te

el que visc i el que sent.

Quan em cridi l’enyorança,

quan m’enlairin els estels

i m’allunyi amb l’esperança

de tendreses a prop teu.



I si t’ho dic i somrius.. vull estotjar aquest moment,

agafar-lo amb la mirada,

dibuixar-lo tendrament... al temps

que degoten les paraules

ja callades, quan véns

sent el cor buidar-se d’enyorances

i tenc...un núvol ple

de sentiments que em demanen...

si tu véns... si jo venc. 

 




TELEMÀTIC “LOVE”



Sentint-se lliure de barreres,

creant imatges virtuals,

de cop el món torna petit

i un dit, de nit fondrà l’espai

i... no necessita sortir de dintre el forat.


Coneixent gent d’altres sistemes,

vivint històries siderals,

de cop el seu ratolí diu

que ja ha trobat l’altre meitat

i... no necessita sortir de dintre el forat.


Li diu que viu a Washington.

menteix, perquè és a Son Mainou.

L’estima i viu aquest amor

connectat a l’ordinador.


Per via telemàtica,

surt Tòquio dins la xarxa.

Grans ciutats, grans amants,

una història informàtica.


Nom Mary Montse i li connecta

a la pantalla grans corets.

Si no fos l’altre cap de món

d’on surt tot aquest amor.

Ara ja no pot sortir de dintre aquest forat.


Passen els dies, passen mesos.

de tant que passen, passen anys,

i l’amor que va sorgir així

ha quedat connectat, penjat, enganxat.

Ara ja no pot sortir de dintre aquest forat.


Al club de la tercera edat

de festa ells dos s’hi han trobat.

En Billy riu, na Mary diu

que a Tòquio no hi ha estat mai.



La vida els va tractar així,

per semblar importants van mentir,

i els va robar un grapat d’anys

navegant per un forat.




BREU INSTANT



Avui ha dit adéu un instant breu,

i ho ha fet amb la rialla

dels que tenen el temps seu

amagat dins la mirada,

cara a cara al cel obert.


Cel despert, calor de mans

que juguen a acaronar-te,

dibuixant-te a l’espai,

van i vénen, volen veure

els colors del teu mirall.


Dels teus ulls floreixen sols

que bateguen dins els vespres;

les finestres del meu cor

s’obriran perquè entri sempre

ton somriure i surti amor.


I somiant, el sol del cel,

desperta els ulls del teu cor.


I obrirem, l’espai i el temps

dins les finestres del cor meu.


No diu adéu, un instant breu

si el deixes créixer dins teu.






BONES INTENCIONS



Per bones intencions

sense cercar raons.

Només per aquest fet,

diuen que som discrets.

Nosaltres que somiàvem

sortir per internet,

i entram dins el negoci

pel forat més estret.


Tu, que ens jutges lliurement

buidant les harmonies de flors i sentiments.

Tu que escrius correctament,

de les teves paraules només quedarà el vent.


Seguint aquest camí,

no tenim més destí,

que cantar i fer cançons,

amb bones intencions.

De triomfar en els quaranta,

no en tenim pretensions.

A les llistes dels èxits,

som els darrers de tots.


Tu, que ens jutges lliurement

buidant les harmonies de flors i sentiments.

Tu que escrius correctament,

de les teves paraules només quedarà el vent.





CAMINANT JUNTS



Si la nit ve, surt al carrer

que la vida et crida, jo també hi vendré.

Són jocs de mans, amagats dins sons,

obrint la finestra per estar tot sol.


I jo et volia veure caminant amb mi,

i et veig passar dins núvols somiant.

No puc seguir dins l’ombra del matí,

que em mira, calla, riu i va passant.

No puc estar aturat fins que la nit

m’abraci al seu costat.


I jo et voldria veure abraçant l’instint

que allunya els moments que ens separam

i omple amb les imatges que vivim,

els camins que seguim i anam pintant.

Només deman un racó molt petit,

dins el teu cor tan gran.


Si el dia neix, despertant la nit,

no et quedis enrere somiant desig.

Al mirall del temps, demanarem flors

per pintar somriures dins els nostres cors.


I jo et necessit veure caminant amb mi

i amb les passes que feim anar sembrant,

no ploris quan les ombres del destí,

et tapin els jardins que vas creant,

que quan s’alcin els núvols que vestim

surten els dies clars.


Ens aixecarem mirant-nos als ulls

veient que altre temps passejàvem junts.

Més enllà del mar, el camí se’n va,

anant de la mà... caminarem plegats.







IL·LUSIONS



Surten d’ombres, despertant els somnis

i em fan aixecar

la mirada a un racó.

Pugen, volen pel temps i per la memòria

i es fan escoltar

ben igual al cap i el cor.


D’il·lusions que no me’n faltin mai,

de colors, d’aire de sons i espai.


Venen, van, “envant”, enrere, m’envolten,

em fan créixer content

i pensar amb la mà al cor.

Tenen sols, tenen estels i llunes

i em donen la sort,

el conhort i un poc d’amor.


D’il·lusions també en puc viure un poc,

sentiments que ragen ben a prop.


Jo per viure, he de riure, vull escriure un somriure

que m’amagui del cor la tristor.

Passen coses, passen dies, passen vides per les vies

pels camins que duien als racons... de l’amor.


Entren sense avisar-me i riuen,

dibuixant un instant

infinit dins el meu cor.

Baixen cels, baixen núvols d’espurnes,

del matí la frescor

puc sentir aferrada al cos.


D’il·lusions pintaré nits de sons,

de mars dies, de cels les cançons.


Jo per viure...


Si arrufada a un racó queda aferrada una il·lusió

que es mor... tancada al cor.

Obrint el cap, obrint els ulls, obrint les mans,

obrint-ho tot, deixaré que entri la claror.


Jo per viure...




QUÈ FARÀS?



Avui dels plors a les rialles hi ha un pas,

has perdut el temps en un instant.

Tot el que et feia somiar on ha quedat?

t’ha deixat un buit, com l’ompliràs?


Creies que allò que feies era sols per tu,

ara només ets un desconegut.

Canviant ideals per una nova realitat

no és la que tu vols... te’n sortiràs?


Plora, riu, estima, odia, parla, escolta, viu i toca cada instant.

Cerca, deixa, rep, canvia, obri, tanca i tria que és el que faràs.


Avui no hi ha color,

avui no hi ha color,

avui no hi ha color dins el teu temps.


Envoltes la vida i no hi saps arribar,

t’has tancat el pas cap endavant.

I mires enrere, no entens on has d’anar,

ara ja no ets tu... què has tornat?


Somnis que no arriben, mil idees que se’n van,

t’ha vençut el temps que has alenat.

Volies el món i tens un tros de res, igual

que quan fas dibuixos... dins la mar.


Plora, riu, estima, odia, parla, escolta, viu i toca cada instant.

Cerca, deixa, rep, canvia, obri, tanca i tria que és el que faràs.


Avui no hi ha color,

avui no hi ha color,

avui no hi ha color dins el teu temps.






EL BLUES D'EN FIDEVER



Això va començar així,

qui sap com acabarà.

M’ho contà el sen Boukowski,

fart de beure i no pagar.


Per un bar que ja us diré

hi passà un pastisser... que anava gat.

I els pastissos que venia, si en tenia,

et cansaves d’esperar.


Em digueren que el cuiner

se’n va anar a tocar el baix,

a una història que sortia

d’un conte d’en Boris Vian.


El cuiner i el pastisser... i també en Fidever

es posaren a tocar

un blues rus dins l’autobús, quin abús,

i ara no es poden aturar.


L’ensenyança que hem d’aprendre

d’aquesta història essencial:

no comencis una cosa,

si no saps com acabar...


o tira-t’hi de cap.





MIRANT AL CEL

Mirant al cel, arriba l’hivern,

plouen records deixats,

que festegen il·lusions,

amagades pels racons,

dins el cor que et vaig deixar.


Mirant al cel, passa l’hivern,

caminant pel costat;

si li don la mà no ho vol,

m’acompanya si estic sol

i si no, ve o se’n va.


Mirant al cel, somio despert,

si puc me’n vaig volant.

Arriba l’hivern, mirant al cel,

mirant-te els ulls veig mars,

plens de rialles de colors,

si vol me’n puc anar.

Si vols venir mirant al cel,

veuràs l’hivern passar.


Mirant al cel, acaba l’hivern

se’n va per un forat.

Tornarà passat un temps,

i podrem viure moments

que escriurem per recordar.


Mirant al cel, somio despert,

si puc me’n vaig volant.....






De somnis i llunes  
Ona digital (2005)






  


COLORS

 Viatjo perdut dins el temps
volen boires de colors,
obro els ulls, obro les mans,
queda enfora el meu passat.
Endavant, enrere, vaig cercant el meu color.
Avui ...
ja sabem que podem viure l’amor
sens paraules, ni promeses
sols històries i tendresa.
I tu ...
no dius res, tan sols em mires i rius,
dins un núvol que t’envolta
verd, lila i amb flors de mil colors.
Demà ...
mil colors seran ombra de l’avui.
Ombres plenes d’alegria,
fent camí, passant la vida.
I jo ...
et riuré i t’agafaré de la mà.
Sortirem junts de la boira,
anirem volant cap a l’amor.
Sortirem junts de la boira,
Anirem volant cap a l’amor. 


SA LLUNA DE SÓLLER

Sa lluna de Sóller és més lluna que les altres.
Sa lluna de Sóller és tan lluna que és un sol.
Dins la fosca dels vespres s’amaga darrera els arbres,
i surten mil llunes de les branques de colors.
Sa lluna de Sóller és un nin que no camina,
que s’enfila i cau i plora o es posa a riure,
i amb la cara que et mira et conta una poesia dins el cor.
Sa lluna de Sóller és un nin que nit i dia
t’amaga les penes dins el fons d’un cossiol
de flors i d’instants que alimenten cada dia el meu cor.
Diuen que és simpàtic i diuen que és terrible
si diuen, que diguin, tanmateix sap el que vol.
De les coses que espenya en podrem fer qualque dia
Un caramull d’enyorança i una pluja de records.
Sa lluna de Sóller és un nin que no camina,
que s’enfila i cau i plora o es posa a riure,
i amb la cara que et mira et conta una poesia dins el cor.
Sa lluna de Sóller és un nin que nit i dia
t’amaga les penes dins el fons d’un cossiol
de flors i d’instants que alimenten cada dia el meu cor.
Sa lluna de Sóller és una història tan petita
que es dibuixa a un conte,
que ha sortit d’un tros d’un joc,
sa lluna de Sóller és tan gran,
que cada dia creix un poc.
Sa lluna de Sóller no té culpa ni mentida,
una rialla fresca i un camí per caminar.
Riu-li a la lluna que envolta la teva vida,
si li rius de veres.... ella lluna et farà.

CAMÍ AVALL

Sempre et trobo camí avall,
dins la nit no t’hi perds mai,
surts d’un somni que em recorda temps passats;
fa tant de temps que em fa viure uns moments
ja oblidats.
Vull parlar i no dic res,
saber-ho tot i no entenc res,
hipnotitzes el silenci que fins ara m’ha abrigat,
i fugint camí avall
em dones la mà.
Cercant temps dins els teus ulls
em mires i em somrius,
són moments que queden
escrits dins un somni vell
que me’n du camí avall.
És tan fàcil començar
altre pic, el camí és pla
semblen passes ja donades
tantes voltes començades
les mateixes trepitjades
i no puc tornar.
Seguint-te camí avall
surt la nit dins un mirall
ple d’estels que ara m’envolten
que em guien, em conhorten
els puc tocar amb la mà:
començo a volar.
De cop surts i el dia neix
i creix i em fa oblidar,
pels camins del teu dibuix
la nit no es pot posar,
ja no hi ha camí avall.

L'ALEGRIA I LA TRISTOR

Demà obrin la finestra
l’alegria i la tristor.
Surten amb les mans fermades
sense por, sense rancor.
Es miren l’una a l’altra
i omplen tot l’aire d’amor.
Enyorava les rialles
que el temps se’n va anar duent.
Eren fresques, eren meves,
eren teves i de més gent.
De llàgrimes fetes
caminant pels carrers.
De les cases de les vides,
dels pobles que van creixent,
la tristor i l’alegria a les cares de la gent
i a dins la meva vida... només visc allò que sent.
No em mirin les històries,
histèries d’evolucions.
No em contin més coverbos
amb excuses ni raons.
Els ulls del cors saben
que demà sortirà el sol.
Digau-li a la finestra
que s’obri de bat a bat.
Que els sentiments han de créixer
i han de viure més enllà
de riqueses fetes
trepitjant gent pels carrers.
De les cases de les vides,
dels pobles que van creixent,
la tristor i l’alegria a les cares de la gent
i a dins la meva vida... només visc allò que sent.

D'ESTIMAR-TE TANT

I si tanquéssim els ulls
per no mirar-nos i poder sentir l’alè,
i si obríssim les mans
per aferrar-nos als estels.
Baixen tempestes que omplen de festes
les finestres que et vaig obrir al cor.
I si obríssim els ulls
per visitar-nos el somriure que hem sembrat,
i si tanquéssim les mans
per no tocar-nos més que somniant.
Mirant-te als vespres, deixant les penes
que imaginant-te vas sembrar-me al cap.
I si aturéssim el temps
per adormir-nos dins les aigües del passat,
i si diguéssim al vent
que ens dugués volant cap al demà.
Jo triaria un moment d’un dia
que ens veiéssim sense mirar.
I si empenyéssim el temps
per abrigar-nos de la freda soledat,
i si escoltéssim al vent
que ens conti coses per seguir jugant.
La lluna ens mira i la nit i el dia
es fonen un dins l’altre d’estimar-se... tant. 

 
DEMÀ

Treurà riquesa de les pedres,
xuclarà l’aire dels jardins,
eixugant rius, fent carreteres,
construint ponts, posant barreres...
així i tot no és feliç.
Jugarà a viure sense pressa,
respirant l’aire dels camins,
per poc que tengui l’interessa
conversar un poc i escoltar el vespre...
i diu que això el fa feliç.
Demà vull saber on anar, vull saber riure un poc.
Demà vull saber caminar, vull saber anar a un lloc.
Demà vull saber recordar, vull saber somniar,
vull poder despertar, obrir els ulls sense por,
donar-te la mà i que hi trobis el cor.
Vivia de pressa fent carreres
ansiant poder, bevent doblers,
consumint vida sense créixer,
morint des del moment de néixer
perdent-ho tot per fer primer.
Com el qui no té res a perdre
que cada dia neix i creix,
de la il·lusió en fa esperança,
de l’esperança una rialla
a cada racó de la pell.
Demà vull saber on anar, vull saber riure un poc.
Demà vull saber caminar, vull saber anar a un lloc.
Demà vull saber recordar, vull saber somniar,
vull poder despertar, obrir els ulls sense por,
donar-te la mà i que hi trobis el cor.

EL VIATGER

Dies llargs, curtes nits,
viatjant, per cap motiu.
Dibuixant allà on visc,
somniant núvols i rius.
Vaig passant per molts camins,
canviant, bevent destins.
I mirant em veig a mi
que he tornat entrar o sortir.
No soc programació estadística
identificable pel meu codi.
No soc expedició genètica
quantificable dins el gremi
... Només soc un viatger.
Llargues nits, dies petits,
el temps del món dins un matí.
Cercant llums a l’infinit,
trobant sols, allà o aquí.
No soc programació estadística
identificable pel meu codi.
No soc expedició genètica
quantificable dins el gremi
... només soc un viatger.
... només soc un viatger.
... només soc un viatger.

SOMNIS DE TU

La lluna nua s’ha romput
dins l’aigua fresca
de la font dels teus ulls de foc,
i ara la nit s’ha perdut
cercant la lluna
dins els fons de la mar, de l’amor,
del teu cor.
Miren i diuen que somnies sense por
que dels teus somnis surtis tu o surti jo
i a cada una de les cares del matí
surti el sol,... surti el sol.
De mica en mica van rajant
espurnes blanques
que queden dins la nit penjant,
estels de pluja i de records,
d’enyorances que pugen del cap al cor,
i van creixent.
Miren i diuen que dels somnis que has creat
surten els núvols que la vida m’ha donat
per abrigar-me de la claror que ha deixat
el teu cor, ... el teu cor.
Miren i diuen que somniant sense dormir,
el sol i la lluna s’encalcen per un camí
d’espurnes blanques i aigua fresca de la font
dels teus ulls,... del teu cor.

TERRA I GENT

Viu en un món de mentides
on l’amor no importa gens
el poder, els doblers són
amos de la gent.
El temps la porta a altres terres
on la fam és el present
però els sentiments respiren
cada moment.
I en cada gest podrà veure el dolor
omplint les seves mans de ràbia i d’amor.
Descobrirà que el món té dos colors:
Un sembla tot, i l’altre tan sols misèria i pols.
Omplirà les hores buides
de llavors de sentiments
sembrarà petits moments
de terra i gent.
Desfarà l’espai que ens allunya,
ajuntarà la mar i el cel,
obrirà camins que ens duguin
cap als estels.
I arrelarà i ens donarà calor,
omplint l’espai perquè mai més estiguem sols.
Cercant moments que ens deixin somniar
un altre temps, un lloc on hi hagi un sol color.
I de cada brot sortirà claror
omplint el temps perquè mai més es faci fosc.
I caminant per uns camins llunyans
arribarà al lloc a on batega el cor 

ME'N VAIG A PEU

Me’n vaig a peu
pel camí de Son Gardana.
A darrera queden les velles cases
i el record que tenc de tu.
La nit s’acosta i me’n duc dins la mirada
qualque cosa, qualque cosa dels teus ulls.
I si demà vens
trepitjant les meves passes
si em trobes no em miris
ni em parlis ja mai més,
que el record que enyorava
ha quedat, ha quedat al camí vell.
Me’n vaig a peu
pel camí de Son Gardana.
Cada dia, cada passa
m’allunya d’aquí un poc més
i a dins de la mirada
els teus ulls, els teus ulls canviaré.

CANÇÓ MENOR

La nit ja s’acosta i tornes més gran,
de dia et fa nosa la claror que hi ha.
No et pensis que al vespre visqui més la veritat
i que si t’amagues tot sol, tot s’arreglarà.
D’oblit no floreixen records d’estimar
ni enyoram tendreses que ens fan demanar
perquè les estrelles volen dins els teus miralls,
si els ulls que et veuen dormiran al teu costat.
La nit ja s’acosta, la tristor t’envolta
la mirada fresca es va perdent dins la foscor.
Davant la incertesa, damunt l’enyorança
si t’obrin les portes entra-hi no diguis que no.
La remor del vespre, ombres de miralls
estels, sol i lluna passen i se’n van
cerquen la paraula i expressen sens parlar,
moments de tendresa que amb la mà podrem tocar.
Somnis fills de l’alba, ja va clarejant,
tot es fa més tènue i més irreal,
perquè quan desperta el dia no sempre és més clar,
i els records de matinada desapareixeran.
La nit ja s’acosta, la tristor t’envolta
la mirada fresca es va perdent dins la foscor.
Davant la incertesa, damunt l’enyorança
si t’obrin les portes entra-hi no diguis que no.

DINS EL COR

Plou, les gotes canten el seu nom.
Dorm, a dins el bres i riu tot sol.
Si el poguéssiu veure un poc,
sempre el duríeu dins el cor.
Creix, tornarà gran es farà ell.
Prest, demanarà sempre perquè.
Si poguéssiu dur-li un estel,
ell sabria que sou al cel.
Quan passin els anys, vagi plovent,
lluny, a un racó dins un hivern,
Si poguéssim ajuntar el temps,
tots tindríem el cor obert.